GEOMAPA DE PARC DEL PATRIMONI ARQUTECTÓNIC I EDIFICIS EMBLEMÀTICS DE POLINYÀ

Cargando mapa ...

Cargando

 

Tot aquest recull d’imatges que fan tenir una visió del patrimoni arquitectónic de Polinyà son part de l’ambiciós projecte que seria tenir a Polinyà un parc agrari per tal de tenir una figura legal per poder demanar ajudes colectives a la nostra preciosa zona rústica, digna de ser coneguda i valorada per als vilatans y gent d’arreu del món. Tots els propietaris i les autoritats del nostre poble durant aquest darrer vint anys han fet un gran esforç per millorar les coses, El meu absolut reconeixement a tots aquets empresaris que han restaurat  les masies i han fet un atractiu important dintre del Vallés Occidental. Espero que aquesta petita colabotració meva sigui del agrat de tots, perque sobre tot està feta amb admiració i carinyo.

POLINYÀ PARC AGRARI descarregar aquí PDF

És una cosa positiva per un mateix i sobretot pels altres.

Per començar vull dir que el més important a l’hora de fer un projecte és tenir clar la finalitat saber que el que fas és una cosa positiva per un mateix i sobretot pels altres
Aquest projecte no és una pensada a la lleugera, sense cap ni peus. És el recull del sentir de moltes persones que han parlat amb mi i viuen en el entorn agrari i industrial de Polinyà

També vull fer-vos saber, que jo sóc de Lleida vinc del món rural. Del èxode que va patir la gent del camp, per anar a treballar a les fàbriques. I això es porta a la sang, com tants altres emigrants de la meva generació i de la resta de Espanya, van anar a les zones on aflorava la indústria, molts sense cap mena de preparació, sobretot els pares que molts no sabien ni llegir ni escriure.

La nostra generació, ja va ser diferent, també érem classe obrera, mà d’obra barata, però vàrem anar a l’escola i després treballàvem, combinàvem escola i treball.
Molts dels estudis, es feien a les escoles industrials per proporcionar a la indústria, mà d’obra més qualificada, molts dels meus amics, van estudiar oficis en aquestes escoles a Sabadell.

collage

Les següents generacions ja van assolir estudis universitaris amb diferents professions fins i tot, molts primer van estudiar i després van anar a treballar. Els seus pares pogueren costejar els seus estudis sobre tot per una cosa, la majoria ja tenien vivenda. Al principi de la emigració molts sols tenien una habitació per tota la família, i compartien cuina i serveis comunitaris, aquí moltes famílies van començar així. Ha unes vivendes que estaven a sobre de Cal Marsal i Al carrer Sant Vicenç, a Cal Pep.
En canvi els fills dels pares nascuts a Polinyà, sent i tot treballadors, com nosaltres van poder costejar els estudis dels seus fills, fins i tot, fer-los anar a la universitat.
Avui dia són persones que tan a Polinyà com a fora, estan en llocs de treball desenvolupant tasques qualificades. Es clar que això també tenia un gran esforç, però demostra clarament la importància de la vivenda per a la economia familiar i com posa a la constitució és un dret que hauria de tenir l’ésser humà (posem-nos al pell de tots aquells que es queden sense casa).

La meva família no va ser una excepció, durant l’èxode rural es va trencar en tres parts: el meu germà gran amb els avis, el meu germà petit amb els pares i jo amb les meus padrins de bateig, allí vaig estar fins als 13 anys. Quan els pares van poder estalviar per llogar una vivenda, van unificar la família.

Molts nens de la meva generació degut l’èxode rural, van estar durant algun temps, fins i tot als orfenats o amb els avis, per la precària situació econòmica dels emigrants dels camp.
Els meus pares van llogar la tenda del Sr. Esteve al carrer del Sol (se la coneix per la casa de la Carmina). Jo als meus padrins, els estimava com si fossin els meus pares, és per aquest motiu, que sento aquest amor tan gran, pels pagesos i tot el que envolta el món rural, per que van ser ells qui em van fer arrelar aquets valors i coneixements.

Per raons que ara no venen al cas, sempre he estat lligada al mon agrari he participat en diferents processos, sobre tot en la lluita per la concentració parcel•lària dels Monegros a l’Aragó, lluitant per poder aconseguir, que aquesta zona seca fos de regadiu. Avui dia és una zona agrària on creix de tot, degut ha la canalització del aigua, i sobre tot per aconseguir la concentració parcel.lària, va costar més de 20 anys dur-la a terme.

Explico aquesta petita història, com a introducció. Perquè crec que es important saber de on venim, on estem i on volem anar. Sovint la gent, et fa queixes, en privat, quan tenen problemes, moltes vegades, han trucat a la meva porta, per explicar-me la seva versió dels fets, han estat hores, parlant-me dels seus problemes particulars, i demanant-me el meu criteri, per veure si els podia ajudar,amb alguns del temes que portaven entre mans, he fet gestions, inclús per solucionar alguns dels seus problemes, de treball, polítics, econòmics, ajudes per dur a terme les seves tasques, sobre tot a nivell gràfic.
Ha canvi he rebut informació de primera ma i he anat adquirint un coneixement mes ampli del medi.
No puc dir que aquets punts de vista, siguin del tot reals, però si que es el que senten i volen i agraeixo la confiança que me han donat.

Mai he tancat, la meva porta a ningú, és més sóc del parer que tothom és bo mentre no em demostri el contrari, puc dir, que dono fe de aquesta dita castellana (no pidas a quién pidió etc…), és més ara que ja sóc gran, moltes vegades en sorprèn lo poc agraïdes i egoistes que són algunes persones i es clar que el que jo estic disposada fer, molts no estaran mai disposats ha tornar.
Malgrat això, alguns amics i familiars, sempre estan quan els necessites i et fan detalls que et que t’en oblides de totes les decepcions que et depara la vida.
Jo, tinc una germana la Ester i la seva filla que tenen una discapacitat física la meva família, ha tingut que lluitar molt per la integració d´aquests nens especials, que tothom rebutja. La gent que t´aquest problema sap de que parlo, per que treballen per la integració de aquets nens dintre de la societat..Queda tan per fer, no se si podré ajudar a la Marta com vaig fer amb la meva germana. Sol tenim que tenir present un lema.

 

CONTRA LA MARGINACIÓ, LA INTEGRACIÓ.

La Isabel Poquet (directora de Santa Gemma ) li agrairé sempre, tot el que em va ajudar, per que pogués integrar-la, dintre de la escola i lluitar per la seva integració, no vaig poder aconseguir-ho a l´escola pública peró, gracies al sou de la meva mare, que va ser tot per pagar la seva complicada educació i la ajuda del meu tiet que quan va acabar la escola, li va donar treball, vam fer que es sentis i es senti útil, casi autosuficient, ara que els meus pares ja no poden ajudar, ells me la han deixat com herència aquesta missió, se que no tothom, que te persones discapacitades, tenen la sort de tenir gent capaç de lluitar per ells. Jo continuo amb aquesta tasca donan idees per tenir aquí ha Polinyá algun tipus d´escola per la incorporació de aquestes persones al mon escolar i laboral.

A Polinyà tenim empreses que tenen persones amb discapacitats ja siguin físiques o psíquiques per exemple ha l´ Ajuntament tenim la Maria, algunes empreses del parc industrial també tenen persones amb plantilla. Jo conec al Ramón Suárez i al Teo, i mes recientment al Ramon Vila.
Segur que amb un polígon tan gran deuen haver moltes mes, però son un col.lectiu
molt vulnerable, i les ajudes mai estan equiparades a les necessitats que pateixen.

 

Vull fer un agraïment especial, a la Fina, Manoli, perquè tot i no tenir possibilitat de plaça a la guarderia, elles van fer un esforç personal incorporant-la, el equip de la Dra. Escofet que ha fet i fa el seguiment de la Marta i a la Rosa Mª Rosell que es fa responsable per que pugui anar de colònies, con la resta dels nens i als mestres per ajudar-me
al procés educatiu de la meva neboda i recolzar, tots els processos d’integració de aquets nens

Amb el gran esforç que comporta, i sobre tot als responsables de l’escola Pere Calders que tenen un programa de integració de aquests nens i que ara farà un projecte extensiu al institut, amb un programa d’adaptació per aquests nens, és una de les millors alegries que he tingut en aquets darrers anys.

GRACIES A TOTS ELS QUE FAN POSSIBLE LA INTEGRACIÓ, AQUEST ÉS UN RECONEIXEMENT PÚBLIC